diumenge, 25 de desembre de 2011

Notes de la xerrada 11 del XEHC del darrer 21 de desembre del 2011 al Cafè de les Delícies.


La quarta sessió del XEHC d’aquest curs i la que fa 11 des del seu inici, l’any passat, es va celebrar tal com estava previst a les 18:45 al Cafè de les Delícies. Aquesta vegada la xerrada va estar conduïda per Pamela Meneses. La seva exposició va correspondre al treball que està preparant com a treball final del Màster d’Història de la Ciència. El títol és “La mujer-madre en el discurso médico sanitario de comienzos del siglo XX: el proyecto de la Institución Maternal Catalana (1913-1925)”. Tal com ja deia en la seva ressenya prèvia, la Pamela ens va explicar com es produeix a principis del segle XX un canvi d’enfocament en els objectius de la Casa Maternitat i Expòsits de Barcelona. De la mà del doctor Miquel A. Fargas i Roca aquesta institució va passar de ser una institució bàsicament benèfica a una institució assistencial dirigida a les dones obreres, i que també oferís un espai per a l’ensenyament i la divulgació de la medicina.
La Pamela s’ha basat principalment en quatre fonts primàries (el projecte presentat pel doctor Fargas i Roca i altres memòries presentades per directors de l’institució) on queden reflectides les noves propostes innovadores. També ha utilitzat les estadístiques recollides durant els 12 anys d’estudi per la institució, on s’observa l’augment significatiu del nombre de parts en la Casa Maternitat.
De totes maneres, la Pamela no es limita a descriure l’evolució d’aquesta institució sinó també fa una anàlisi crítica d’un discurs institucional prou ambigu sobre la dóna. Per una banda la dóna i el seu cós es revaloritza però per una altra banda aquesta revalorització queda reduïda al paper reproductiu.
Després de l’exposició de la Pamela, va haver un intens debat on els assistents vam anar demanant detalls a la ponent: sobre les fonts, sobre la contextualització del tema, sobre el paper de la premsa, sobre la historiografia entorn a institucions,...
El lloc on ens vam trobar, com sempre, va resultar agradable i tranquil i, a més, aquesta vegada vam poder gaudir de torrons i neules.

Nota elaborada per Joaquim Berenguer. 

dimarts, 20 de desembre de 2011

Convocatòria XEHC! Últim XEHC del Any!

Propera sessió: Dimecres 21 de Desembre

Lloc: Cafè de les Delícies
C/ Rambla Raval, 47

Xehc de Nadal: El proper dimecres 21 de Desembre, ja a punt de menjar-nos els torrons, farem la quarta sessió del XEHC! de la temporada. Per aquesta ocasió la Pamela Meneses ens presentarà l'estat actual del seu treball final de màster sobre la "Institución Maternal Catalana". La Pamela també ens proposa un parell de lectures molt ràpides per introduir-nos en aquest tema.

Donat que aquesta serà la última xerrada del any 2011 proposem des del XEHC! que cadascú de nosaltres, en la mesura del possible, porti torrons, neules, cava o "polvorons" així celebrem el primer any d'existència del XEHC! amb una trobada d'allò més nadalenca.



Programa de la Xerrada



La mujer-madre en el discurso médico sanitario de comienzos del siglo XX: el proyecto de la Institución Maternal Catalana (1913-1925)


Xerrada Conduïda per Pamela Meneses.


La Casa de Maternidad y Expósitos de Barcelona (CMEB) es una institución emblemática en la historia de la ciudad desde una perspectiva social y médico sanitaria, principalmente por la trayectoria de una historia local construida por personajes como el doctor Miquel A. Fargas i Roca, quien en el año 1913 presenta a la junta de gobierno de la CMEB un ambicioso proyecto llamado Institución Maternal Catalana, el cual buscaba ampliar el único horizonte de acción de la CMEB hasta la fecha, a saber el benéfico. Es decir, el proyecto de Fargas buscaba transformar el concepto de institución benéfica preocupada por el universo marginal de la sociedad, ejercido desde su fundación a medidos del siglo XIX, planteando la idea de un centro médico sanitario especializado, una maternal, autosuficiente económica y administrativamente, preocupada no solo de los grupos marginados sino que abarque a la población obrera y ofreciendo a la vez un espacio para la enseñanza y divulgación de la medicina y sus emergentes especialidades.
Para el caso de este estudio realizo un análisis crítico de discursos emanados por personajes que fundamentaron y apoyaron la concreción del proyecto, bajo la hipótesis de que el apoyo y finalmente la realización de la maternal como nueva institución, es a nivel local un ejemplo de medicalización, en este caso del cuerpo de la mujer a través de la figura mujer-madre.




- XEHC! Propostes, prespectives i organització.





Si no ho heu fet abans, és un bon moment per començar a assistir a aquestes xerrades d’estudiants.


... I visiteu el nostre blog !

dimecres, 14 de desembre de 2011

Nota del Primer Xehc! Internacional 30 de Novembre 2011. Bar de les Delícias

El passat 30 de novembre es va celebrar elPrimer XEHC Internacional, nom donat pel protagonista de la única xerrada de la sessió, Jesse Olszynko-Gryn, historiador de la ciència canadenc que es troba en el seu segon any de doctorat a Cambridge. El Bar de las Delícias va ser l'escenari escollit per aquesta sessió, en una sala molt tranquil·la i aquesta vegada també prou il·luminada. Entre l'abundant públic doctorant vam gaudir de la presència del prolífic doctor en història de la ciència Pep Simon. En començar la xerrada, un mica tard, Olszynko-Gryn ens va introduir en el seu tema de doctorat, la història del test d'embaràs a Gran Bretanya, des dels anys 30, amb els primers testos, fins a l'arribada dels testos comercials, ja als anys 70. Olszynko-Gryn esta estudiant el pas de les dones de pacients, quan acudien a una clínica a fer-se un test, a consumidores, quan podien comprar un test d'embaràs amb facilitat en una farmàcia i aquests eren anunciats per tot arreu. Encara que sembli estrany, la cosa també va d'animals. El primer test d'embaràs, de 1928, feia servir ratolins que s'obrien en canal i s'observava si donava positiu o negatiu. Després, l'any 1931 van venir els conills. Aquests tenien una precisió més alta però eren més cars. Com amb els ratolins, els conills eren diseccionats per a conèixer el resultat. Finalment, l'any 1934 van arribar les granotes. El test amb aquests amfibis va ser molt més còmode, no s'havia de matar l'animal, molt més barato i, com a conseqüència, molt més utilitzat. A Gran Bretanya arriben fins als anys seixanta, mentre que a Espanya, alguns dels presents recordaven la seva utilització fins a finals dels setanta. Després dels animals venen, ja als anys seixanta i setanta, les pastilles, els immunoassaigs i els testos comercials.
Després de presentar la seva història, Olszynko-Gryn va dinamitzar un debat en el que diversos dels presents van fer interessants preguntes i observacions. Va ser interessant veure com Olszynko-Gryn intentalluitarcontra la forma cronològica de presentar la seva història, moltes vegades, com ell mateix va admetre, sense èxit. També va ser molt útil veure com, d'una manera molt britànica, s'intenta justificar una recerca dins d'un marc general i també s'intenta buscar com altres historiadors de la medicina o de la ciència en general poden utilitzar aquest treball per a les seves teoritzacions més generals o per les seves investigacions concretes. Finalment, també es va apuntar a la curiositat de veure a un barbut tractant temes de gènere, una situació no massa habitual. En Jesse ens va explicar situacions divertides de workshops rodejat de dones o de historiadores sorpreses en veure la seva barba després d'haver parlat per correu (Jesse pot ser nom de noi però també de noia). 

Nota elaborada per Miquel Carandell.  

dijous, 8 de desembre de 2011

Seminari "Ciència, literatura i història" a la Biblioteca Sagrada Família.

Ciència, literatura i historia
Una cruïlla inevitable
(Cicle de col·loquis)


“Les confidències del comte de Buffon”

Martí Domínguez
(Universitat de València)




Dimarts dia 13 de desembre a les 19h a la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona (Carrer Provença 480)

Organitza: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i Biblioteca Sagrada Família de Barcelona

dimarts, 6 de desembre de 2011

Seminari a la UAB

Paul Hoyningen-Huene
Leibniz University of Hannover, Center for Philosophy and Ethics of Science

Systematicity: The Nature of Science
Lunes, 12 de diciembre de 2011, 11:30-13:30h
Departament de Filosofia Universitat Autònoma de Barcelona, Edifici B
Sala de Grados de la Facultad de Letras

The paper addresses the question of what the nature of science is. I will first make a few preliminary historical and systematic remarks. Next, in answering the main question, I shall propose the following thesis: Scientific knowledge is primarily distinguished from other forms of knowledge, especially from everyday knowledge, by being more systematic. This thesis has to be qualified, clarified, developed and justified. In particular, I will develop the thesis in nine dimensions in which it is claimed that science is more systematic than everyday knowledge: regarding descriptions, explanations, predictions, the defense of knowledge claims, critical discourse, epistemic connectedness, an ideal of completeness, knowledge generation, and the structure and representation of knowledge. Finally, I will compare my answer with alternative answers.
 
Organizacíon: Departament de Filosofia/Thomas Sturm/tsturm@mpiwg-­berlin.mpg.de

Una illa per a la Història de la Biologia: Ischia Summer School 2011.


El nostre company, Miquel Carandell, membre del XEHC!, assistí del dia 26 de juny al 3 de juliol de 2011 a l’Ischia Summer School for History of Biology, dedicada aquest any a la Biologia i els seus públics, i que comptava amb la presència de reputats historiadors de tot el món com James Secord, Massimiano Bucchi o Tim Boon. Després d’aquesta experiència, i del temps necessari per pair-la, ens ofereix aquí una crònica de la seva estada a l’illa italiana d’Ischia. De la mateixa manera que el Dr.Moreau experimentava tancat a la seva illa, Ischia va ser, durant una setmana, un lloc per experimentar amb la Història de la Biologia.

L’Escola d’Estiu d’Ischia

La revolució científica al nou món, les conseqüències “assumibles” d’una guerra nuclear, els “free-thinkers” a l’Anglaterra victoriana, el concepte de raça al Brasil actual, grups de pacients i activistes contra el càncer, audiovisuals de natura britànics, zoològics alemanys, naturalistes francesos…

En tota aquesta varietat de temes ens vam submergir (abans) durant (i després) de la 12th Ischia Summer School “Biology and the public” organitzada, a tres bandes, per l’Stazione Zoologica Anton Dohn, el Max Planck Institute for History of Sciene i el Wellcome Trust. L’escola tingué lloc a la, en teoria , bonica illa d’Ischia situada al Golf de Nàpols. Dic “en teoria” per dues raons. D’una banda, l’apretada agenda de l’escola va deixar poc temps per “explorar” adequadament l’illa. De l’altra, l’absència d’una llei de costes italiana i el (mal) gust dels italians pels hotels a peu de platja, les platges privades, els cotxes i motos per tot arreu, fan que el que podria ser un lloc meravellós es converteixi en un indret de passeig poc agradable.

Les sessions es feien en una petita sala que pertanyia a l’Stazione Zoologica Anton Dohn amb seu a Nàpols però subseu a Ischia. Els participants érem uns 40, 30 dels quals estudiants, amb presència majoritària, i lògica, de gent de Cambridge i del Max Planck, i la resta professors.  Cada professor “protagonitzava” dues sessions, una conferència clàssica i un “seminari” basat en els “readings” pre-circulats i que comptava amb la participació de dos o tres dels estudiants. Després de lectures i seminaris hi havia un intens debat en el que participaven tant estudiants com professorat. Les sessions d’aquests últims estaven, a la vegada, agrupades de dos en dos, per temàtiques (també en teoria) similars, de manera que cada 4 sessions, dos per professor, hi havia un debat obert sobre aquell tema. Dilluns al matí, a més, Nick Hopwood, expert historiador de l’embriologia establert a Cambrige, va conduir una sessió de benvinguda on va introduir, de manera general, les relacions de la Biologia amb els seus públics i la participació d’aquests. També va explicar que la creació de la Biologia com a disciplina científica té el seu origen en la educació. La Biologia va ser creada per ensenyar, és a dir, va ser creada per a un dels seus públics, els estudiants.

Comença la perifèria

Desprès de la introducció de Hopwood, el primer en participar va ser Antonio Barrera, professor colombià establert als Estats Units i especialitzat en “circulation of knowledge” a l’Amèrica colonial. Barrera va donar una classe entusiasta (sense power-point, però passejant-se entre el públic i emfasitzant enèrgicament els punts claus) en la que mostrava com es creava el coneixement en el nou món, el paper jugat pels indígenes en aquesta creació i la transmissió cap als centres europeus. Barrera va arribar a la conclusió de que si hi va haver alguna cosa que puguem anomenar “revolució científica”, aquesta també es va donar en el nou món.
Desprès, Carlos López Beltrán, mexicà especialista en filosofía i història de les ciències de la vida i que actualment estudia les relacions entre genètica i raça en països sud-americans, va explicar l’establiment del “mestizo” com a “raça” uniforme per a tots els mexicans des de principis del segle XX. En aquell moment es dóna una certa voluntat de “tornar” “mestizos” els indígenes, voluntat que s’estén fins al segle XXI, on el projecte “El Genoma de los Mejicanos” s’ha diluït i confós pel de “El Genoma de los Mestizos”. La de “mestizo” és una categoria excloent ja que no té en compte ni la població indígena ni la negra. El seminari de López-Beltrán estudiava un article, transdisciplinari  entre genètica i sociologia, sobre el concepte de raça al Brasil actual (un dels països més diversos del món) i la imatge que es té d’aquests conceptes.
El debat que aglutinava el nou món sota el títol de “Participation and exclusion, then and now” també va ser d’allò més interessant. Les intervencions i preguntes es van centrar sobretot en la genètica del segle XX i d’alguna manera van “excloure” l’ “Early Modern Period” que, d’altre banda, va patir certa “exclusió” a l’escola (“exclusió” que també pateix a l’Història de la Ciència en general). A les set i mitja va concloure una llarga(havíem començat a les nou) primera jornada.

Knowledge of one, knowledge of all

Dimarts va tocar aprofundir, amb Mary Terrall i Anne Secord, en els públics de la Història Natural del segle XVIII i principis del XIX. Terrall, historiadora de la ciència americana que treballa en naturalistes del segle XVII, va explicar, entre moltes altres coses, com el naturalista francès Réaumur expressava la voluntat “d’entrenar” els seus lectors com a observadors de la natura i, fins i tot, animava aquests lectors a recol·lectar per ells mateixos per tal de contribuir en properes edicions dels llibres del propi Réaumur. Terrall també va destacar com, en aquell moment, la història natural captava més l’atenció del públic que altres ciències. Els públics acudien atrets per “l’espectacle” del món natural, exactament de la mateixa manera que avui en dia acudeixen als Museus de Ciència o veuen els “experiments” del Flipy o d’en Dani Jiménez per la televisió.
Anne Secord és historiadora de la ciència a Cambridge i coneguda sobretot per l’article Science in the pub, en el que, per gran alegria de molta gent, s’afirma que “Drunknnes and intellectual pursuits were not incompatible”. En la seva sessió, Secord va fer trontollar els rols d’expert i profà amb l’exemple de la botànica anglesa de principis del segle XIX. En un moment en què els experts es tancaven en banda per així establir-se com a comunitat, els clubs botànics creaven coneixement a partir de la cooperació: “Knowledge of one, knowledge of all”. Sovint aquests clubs aportaven espècimens als “experts”, que rarament reconeixien els seus mèrits, i si ho feien, es distanciaven per a reafirmar la seva posició d’experts.

Mercoledi Napoletano

Dimecres va ser el dia de visita a la ciutat de Nàpols. El matí el vam passar a la seu central de l’Stazione Zoologica Anton Dohrn, un imponent edifici amb laboratoris d’investigació, sales de conferències, un aquàrium, un hospital per tortugues marines, biblioteca, col·leccions d’animals, arxius… Ens van donar tres conferències (ni el dia de descans vam descansar): Una sobre la història de la institució (Anton Dohrn es va cartejar amb Darwin..oooh…) i les altres dues sobre investigacions actuals del centre sobre tortugues marines i algues.
Després vam veure les col·leccions de la institució, la biblioteca i els arxius, amb uns dibuixos molt macos de peixos i altres animals marins. Havent dinat teníem la tarda lliure per voltar per Nàpols. Alguns van anar al, es veu, espectacular Museu Arqueòlogic, que conté restes de Pompeia, altres van visitar esglésies i jaciments subterranis, altres simplement van anar a fer una birra o una pizza… Aquí el servidor, va passar-se tota la tarda buscant una bugaderia on fer la bugada, fet que finalment va aconseguir, és el que té viatjar.

Anem al Zoo (de la controvèrsia)

Cristina Wessely, historiadora de la ciència alemanya, amb el seu estudi dels zoos alemanys de finals del XIX, va aprofundir en les nocions d’animals artificials i naturalitat. Lleons que no es comportaven com s’esperava d’un animal “noble” i la intenció de fer que els animals es sentissin “com a casa” van ser alguns dels exemples que va presentar Wessely. D’altra banda, el zoos a finals del XIX eren llocs de reunió social on la gent anava a entretenir-se mentre contemplava els animals o bé ballava al bar del zoo. A la vegada, els directors dels zoos mostraven la intenció de, mitjançant els animals, educar i elevar moralment la burgesia (d’aquí els problemes amb el Lleó).
Amb la “lecture”, titulada “What should we do with “popular science”?,  de Philip Sarasin, historiador suïs, va arribar certa “controvèrsia”. Per Sarasin cal separar ciència de ciència popular i creences populars. Segons ell, en general, qui consumeix ciència popular no està participant en la ciència però tampoc està exclòs d’ella. En certes ocasions, la “popular science” però, pot ser utilitzada per científics, i altres estaments culturals, i adquirir un cert valor en la creació. Segons Sarasin, en el món “post-religiòs” del segle XXI, la “popular science” ocupa el lloc en l’imaginari que antigament ocupaven les creences religioses (és a dir, que ens creiem el que diuen els moderns “científics”, sense cap mena de possibilitat d’intervenció, com si fos un dogma). El debat subseqüent va ser intens i carregat. La crítica més unànime que va rebre Sarasin (essent-ne Jim Secord l’abanderat) va ser que no es pot negar la participació dels públics en la ciència perquè hi ha una impossibilitat d’establir les fronteres entre allò que anomenem científic, que sovint pot incloure elements més “populars”, i allò que no ho és, que encara més sovint inclou elements de la“ciència”. La conferència de Sarasin va ser, amb diferencia, la més comentada de la Escola. Els personatges polèmics ja ho tenen això, creen debat (realment, el món seria molt més avorrit sense ells).
I es que Sarasin es un prototip d’aquest tipus de personatges. El seu seminari estava basat en la lectura d’un capítol del llibre “On the Thermonuclear War” de Herman Kahn, de 1960. Aquest llibre analitza, molt fredament (molt científicament) les possibles conseqüències genètiques d’una guerra nuclear. Kahn arriba a la conclusió que els riscos són assumibles, i que malgrat les radiacions que es patirien, es podria tornar a uns estàndards de vida similars als actuals en pocs anys. Segons Kahn, tot es qüestió de estàndards i de “degree”, de grau. Kahn afirma, després de presentar les estadístiques d’un moment de pau de naixements amb malformacions, que “War is a terrible thing, but so is peace”. El text de Kahn es molt curiós i el simple fet d’assabentar-se de la seva existència va provocar sorpresa entre els estudiants.

Amb Bucchi sense Neresini

Els/les activistes del càncer als Estats Units i els grups de pacients, temes bastant desenvolupats en el màster, van ser els protagonistes del divendres. Ilana Löwy, historiadora de la ciència centrada en estudis de gènere, va parlar de la retòrica de “lluita” i “guerra” contra el càncer de mama i de les “supervivents” al càncer. Löwy també va parlar de tota la “parafernàlia” de llaços roses, ossets de peluix i d’una espècie de “retorn a la infància” de les afectades de càncer, que a la vegada, sota aquests discursos i cultura material, no es pregunten mai sobre la conveniència o no dels tractaments o el que planteja el metge.
Massimiano Bucchi, sociòleg expert en relacions entre societat i ciència (i “famós” pel seu article amb Neresini) per la seva banda, va parlar de la participació dels pacients en la “decision making” i la fallida de la majoria d’aquestes d’iniciatives. Aquesta fallida es va veure clarament en l’exemple de la roda de premsa anterior a una “Consensus Conference” en la que un científic va declarar que: “This is a Consensus Conference to convince that…”. Bucchi va acabar la seva conferència elaborant un eix en el que col·locava les diferents iniciatives i grups de pacients segons la intensitat de la seva participació en l’eix X. I el grau d’espontaneïtat en el eix Y, que tenia a baix de tot l’esponsorització per part de les grans empreses. És a dir, si un grup tenia una altra intensitat de participació en la ciència i era, a més, totalment espontani, quedava col·locat a dalt a la dreta. Si en canvi el grup era patrocinat per una empresa farmacèutica (espontaneïtat 0) i a més no intervenia en la “desicion making” quedava relegada a l’extrem inferior esquerra. I així successivament.

Secord, James Secord; Boon, Tim Boon.
 
James Secord, historiador de la ciència de Cambridge i autor entre molts altres del conegut Victorian Sensation, va començar la seva conferència de dissabte al matí provant de desfer els arguments presentats per Sarasin uns dies abans, segurament de manera casual, ja que la “lecture” de Secord anava precisament sobre la impossibilitat d’establir aquelles fronteres entre gèneres de comunicació científica. Segons Secord, cap d’aquests gèneres és totalment tancat, les categories només serveixen com a ideal. S’ha de parlar amb molt de compte de les fronteres, de les “boundaries”. La presentació, a més, anava sobre la “recepció”( “transferència”,“apropiació”…) de la teoria darwinista als diaris. Secord està ja cansat d’estudiar Darwin però defensa que el Darwinisme està tan estudiat que de fet es perfecte per estudiar, per exemple, la interacció de ciència i mitjans de comunicació (a més que posant Darwin per algun lloc és més fàcil aconseguir finançament i ressò). El “petit” projecte en què Secord està immers, consisteix en estudiar la creació conjunta (Fleeeck!) entre científics (cercles esotèrics) i diaris (cercles exotèrics) del concepte de Darwinisme a tot el món (toma ya!). En el seu seminari, Secord va exposar, mitjançant alguns estudiants, el paper dels “freethinkers” anglesos en la, diguéssim que, “posada a punt” de la societat britànica per a l’arribada de les idees evolucionistes.
L’últim “faculty” a intervenir va ser Tim Boon, “expert” del Science Museum de Londres, en una conferència que suposo serà similar a la què donarà aviat al CEHIC. Boon ens va parlar de documentals de Biologia elaborats a l’Anglaterra d’entreguerres. Aquestes pel·lícules “científiques” eren fetes per entretenir i alhora educar encara que els que les elaboraven no eren científics sinó aficionats. Pel que fa al seminari, Boon mostrà la seva altra faceta en l’anàlisi dels discursos museístics, la interactivitat en els museus, el diàleg entre visitants i “curators” i les més noves propostes de “Co-curation” entre el “curator” i el públic.


Networking
Bé, ja veieu que va ser un programa molt interessant però alhora molt atapeït. Gairebé ni un segon de descans. Ara, aquestes poques estones de descans eren també molt útils. Tant en els “coffe-breaks” com en els dinars (que fèiem tots junts, professorat i estudiants, i sense lloc per seure establert) o també en els passejos des de l’Stazione a l’Hotel, s’establien interaccions tant entre estudiants com entre estudiants i professors. Poder, per exemple, explicar el cas de l’Home d’Orce tranquil·lament a tot un James Secord (i rebre les seves opinions), a la vegada que un tal Lukas Rieppel t’explica com està estudiant els “caçadors” de dinosaures americans del canvi de segle (XIX al XX), es tot un plaer. L’anomenat Networking va funcionar molt bé i és tant, o més, profitós que les sessions en sí, i el millor, es que l’escola està dissenyada precisament amb aquest objectiu i, la majoria, dels professors (crec) estan “ensenyats” i pregunten sovint als estudiants. Tot això, a més, estava amenitzat amb una excel·lent “cuccina italiana”.
Què més es pot demanar!

Miquel Carandell Baruzzi


Agraeixo a Alfons Zarzoso la seva “empenta” involuntària, a Clara Florensa les seves correccions i comentaris i a Pep Simon per la seva ajuda.

http://blocs.iec.cat/ictineu/2011/12/06/una-illa-per-a-la-historia-de-la-biologia-ischia-summer-school-2011/