Qui diu que la història de la ciència no pot ser entretinguda?

 

Ressenya del llibre “El Mesurament del Món” (Die Vermessung der Welt)  de Daniel Kehlmann.

 



    La novel·la “El mesurament del món” parteix amb una trobada, l'any 1828 a Berlín, entre Alexander von Humboldt, famós per les seves expedicions per tot el món, i Carl von Gauss, anomenat el “Príncep dels Matemàtics” i també famós pels seus llibres matemàtics. A partir d'aquí, l'escriptor alemany Daniel Kelhmann fa un salt enrere en el temps i narra l'ascens a la fama, i també el progressiu estancament, d'aquests dos personatges durant una obsessiva carrera per mesurar el món de dues maneres ben diferents que, de fet, marca tot el segle XVIII.
    L'un, viatger apassionat i treballador incansable a la recerca del coneixement. L'altre, poc social i sedentari, però amb un arrogant geni matemàtic que fa que arribi a no publicar les seves descobertes per massa òbvies (que pot descobrir qualsevol babau, segons Gauss). Encara que les figures científiques de Humbolt i Gauss són ressaltades, també es mostren com a persones humanes amb les seves preocupacions, obsessions i, fins i tot, al·lucinacions.
    Així, les històries de Gauss i Humbolt, amb multitud de referències creuades, són entretingudes, divertides i magníficament situades en el seu context científic (flogist, neptunisme...),  polític (Napoleó, Simón Bolívar...) i social (esclavitud, guerres...). 
    L'estil del jove autor alemany, però, amb els diàlegs integrats a la narració, requereix doble concentració i dificulta, en certes ocasions, la comprensió d'una història, que, a la vegada, potser no seria tan delirant ni absorbent sense aquest estil.
    En definitiva, Daniel Kehlmann utilitza una, sembla, nodrida font documental, i també en bona part la seva imaginació, per construir una novel•la de lectura ràpida que, amb l'èxit que ha tingut, i davant de les dificultats de divulgació de la història de la ciència, són un molt bon exemple d'una manera de divulgar la disciplina que, malgrat la ficció, pot, a vegades al menys, superar les exigències imposades per fer “bona” història de la ciència, sense perdre el gust per l'entreteniment.     

Miquel Carandell Baruzzi.