Notes de la xerrada del 21 de desembre del 2010

- Projecte del Treball de recerca "Història del dopatge a Catalunya 1951-1985":

L’Agustín López presentà el seu projecte de recerca per al curs vigent del Màster d'Història de la Ciència la pregunta de recerca inicial del qual era com i quan neix i es forma el concepte del dopatge, així com la formació de la problemàtica que porta associada.

Sembla, segons ens explica Agustín, que abans dels anys seixanta, el dopatge encara no era una pràctica il•legal en l`esport. Existia un debat, però per alguns era encara com una activitat per millorar el rendiment, com podria ser una bona dieta (ja en els anys 20 es parla de dòping al Mundo Deportivo!). Però als anys seixanta es donen una sèrie d’esdeveniments (la mort d’algun esportista, etc) que fan sorgir la necessitat de prohibir-lo. I així és com l’any 63 apareix la primera definició oficial del concepte, que considera dopatge tant la ingestió de certes substàncies com algunes pràctiques psicològiques per augmentar el rendiment esportiu (un concepte, doncs, que haurà de variar fins a l’actual).

La tria del període d’estudi, ens explica, respon a diverses raons. L’any 59 es dóna un canvi polític: és el pas del primer al segon franquisme, quan pugen els tecnòcrates al poder, surten les primeres lleis de l’esport i neix la medicina esportiva. I l’any 1985 es crea a Barcelona el laboratori antidopatge acreditat pel COI (comitè Olímpic Internacional) per poder optar a la candidatura dels Jocs Olímpics del 1992. En aquell moment, el concepte de dopatge ja ha adquirit la forma amb què el coneixem actualment.

Es planteja estudiar quins medicaments s’usaven, quin paper hi va tenir la medicina de l’esport, l’ètica i la imatge social de l’esport i l’esportista, el rol, si és que en tingué algun, del règim franquista en el naixement del concepte del dopatge i esbrinar si hi havia debat en aquest tema. I, amb tot això, intentar dilucidar el procés de negociació del concepte del dòping.

Per fer-ho, proposa l’estudi del tractament del tema a la revista "Apuntes de medicina del deporte" com a font primària, que neix l’any 1964 i es publica fins al 1986, escrita per metges de l’esport. També proposa com a font, fer entrevistes a alguns metges que escriviren a la revista, que encara són vius, i consultar les lleis que fan referència al dopatge.

La font principal i el període que avarca també suggereixen una nova pregunta d’investigació: com aquesta revista forma part de la institucionalització de la medicina esportiva.

Quant a la historiografia, no ha trobat res escrit a Espanya abans dels setanta (hi ha molt poca informació a Espanya), però del 57 al 64 Anquetil guanya 5 vegades el Tour i admet el dopatge en l’esport. L’argument d’Agustín és que sembla força improbable que els ciclistes francesos i belgues acceptessin que es donaven aquestes pràctiques i que a Espanya no se’n donés cap cas (el primer cas espanyol està documentat al 1970).

El debat posterior va girar en torn de la tria de la pregunta d’investigació, de les fonts possibles i calendaris possibles per a cada una de les possibilitats i la necessitat d’acotar el tema i decidir ràpid el focus d’estudi.

- De l’Alquímia a la Química discussió dirigida per Jordi Mora Casanova

En aquesta xerrada, Jordi Mora explicà els continguts del capítol que està preparant per a ser publicat en un llibre que es titularà "Science and the occult" (Cambridge Scholar Publishers) promogut pel departament d'Història de la Universitat de Purdue (Indiana, USA). El llibre consistirà en una sèrie de capítols de diversos autors sobre com els temes ocultistes i esotèrics van participar en el desenvolupament de la ciència moderna.

En el seu capítol, titulat "Reminiscències alquimistes en els químics del s.XIX", Jordi Mora parla, presentant el cas històric del químic espanyol José Ramón de Luanco (1825-1905), de la distinció difosa entre la química i l’alquímia. Luanco fou l’introductor de l’atomisme a les universitats espanyoles i, alhora, fou un divulgador de la història de l’alquímia. En la seva obra historiogràfica, es mostra molt crític amb els alquimistes i es proclama defensor de l’atomisme, però a les seves classes de la universitat parlava als seus alumnes de la possibilitat de la transmutació dels elements. És doncs un cas de ciència acadèmica en la que intervenen elements menys ortodoxos com l’alquímia.

El capítol inclourà una introducció que explicarà què és l’alquímia i els seus orígens en els metal•lurgs egipcis d’una banda, i l’escola jònica i Aristòtil, a la Grècia clàssica de l’altra (passant per la fusió d’aquestes dues tradicions a l'Alexandria dels segles II i III) i com va ser adaptada per part dels àrabs i, posteriorment, per l’escolàstica medieval.

També hi trobarem una secció que fa èmfasi en l’etimologia de la paraula i, sobretot, en la interpretació renaixentista del terme alquímia que, segons els autors estudiats per Jordi Mora, contribuí a la diferenciació entre els mots química i alquímia, fins aleshores equivalents: el prefix al-, per als àrabs un simple article, fou interpretat per certs filòsofs naturals dels segles XVI i XVII, com a un prefix magnificador i que, per tant, donava a la paraula alquímia un significat diferent de química, conferint-li certa transcendència.

Al segle XVIII, amb les primeres enciclopèdies franceses, quallà aquesta idea del prefix magnificador i fou el moment en què es consolidà la identificació de l’alquímia amb la transmutació i en què s’abandonaren termes més específics per a aquest concepte com el de “crisopeia” (transmutació en or) o “argiropeia” (transmutació en plata).

Tot i aquesta diferenciació, la barrera no és tant clara i trobem altres casos, a part de Luanco, que ho exemplifiquen. Ja al segle XVII Robert Boyle, paradigma del químic proto-modern, dona crèdit a les transmutacions al seu llibre "The Skeptical Chymist", i al s.XX el físic nuclear Glenn Seaborg, cap a l’any 1980, aconseguí transformar plom en or en un accelerador de partícules, donant com a títol a la seva col•lecció de documents: "Modern Alchemy. Selected papers of Glenn T. Seaborg".

Una frase de Luanco resumeix força bé el caràcter d’aquest treball i penso que la filosofia de Jordi Mora: " De vegades em pregunten si encara queda algun alquimista. I jo contesto: més dels que ens pensem..."

El debat girà entorn de la dificultat de definir què són les pràctiques alquimistes (diferenciant-les de les químiques), de la importància de l'etimologia en la història de la ciència, així com del canvi del llenguatge i el significat de les paraules al llarg dels períodes històrics.

Notes elaborades per Clara Florensa Rodríguez.