- Relacions entre ciència i societat al s.XIX a través dels seus enfrontaments ideològics:
Xerrada conduïda per Jordi Mora.
La tercera sessió del XEHC es va dur a terme, amb un èxit prou notable, a l'emblemàtic local barceloní Els 4 Gats. Rodejats d’història va començar la primera ponència d’en Jordi Mora que va realitzar una divagant, però interessant, intervenció.
La xerrada va voler simplificar el s.XIX com el segle de les irrupcions liberals a Europa i la conseqüent resposta reaccionària de les postures més conservadores, produint-se una radicalització d’ambdós fronts. L’esclat de la Revolució Francesa al 1789, on van caure les institucions pròpies de l’Anciènne Règime (Monarquia i Esglèsia), va ser precursora de les diferents manifestacions liberals que van sacsejar Europa al s.XIX.
Alhora, el Romanticisme, iniciat al s.XVIII a Anglaterra, s’estenia al tombant de segle a Alemanya i a la resta de països europeus. L’Idealisme de Kant, Schelling o Hegel van impulsar un tipus de filosofia que considerava que la realitat que percebem no existeix com a tal sinó que l’individu la construeix, al menys en part. Aquesta preponderància dels processos mentals va donar lloc a un exalçament del procés creatiu de l’artista, del seu món interior i les passions humanes, sobretot amoroses, cosa que entroncava amb aquella separació de Déu com a centre de la vida de l’individu. Per tal de reflexar-ho, Jordi Mora va recordar un fragment d’una rima del romàntic espanyol G. A. Bécquer: “Pero mudo y absorto, y de rodillas como se adora a Dios ante su altar, como yo te he querido, desengáñate ¡así no te querrán!”
Una de les conseqüències que els enfrontaments amb l’status quo de l’Esglèsia Catòlica en aquells temps va ser la revolució de la unificació italiana, de caire liberal, dirigida per Víctor Manuel II de Saboia que va desposseir als Estats Pontificis del seu poder polític, arribant a assetjar la ciutat de Roma el 1870, el que va provocar l’excomunió del rei italià. Just en aquell any, es va celebrar el Concili Vaticà I, convocat pel Papa Pius IX, durant el qual, entre altres resolucions, es va acordar el que Jordi Mora va anomenar “la possible mostra més gran de sobèrbia de l’Esglèsia Catòlica”: la infal·libilitat del Papa. També va sostenir que una postura tan radical per part de l’Esglèsia Católica, va ser una reacció lògica contra els atacs que estava patint contra la seva autoritat mil·lenària. Aquestes ambdues postures radicalitzades d’un i altre bàndol es van retroalimentar, generant una polarització ideològica que encara dura avui dia, el que Jordi Mora considera un “inacabable segle XIX”, ja que els seus valors i enfrontaments ideològics encara perduren actualment.
La xerrada va continuar, aprofitant el fil conductor de les revolucions liberals, amb la maçoneria, tradicionalment considerada promotora de moltes d’aquestes revolucions. La qüestió, però, és la difícil ubicació ideològica d’aquesta societat. Amb el seu treball de màster, en Jordi Mora va trobar que el químic José Ramón de Luanco (1825-1905) estava molt relacionat amb la maçoneria (encara que no va poder demostrar que hi pertanyés) però alhora es definia com a catòlic. Aquesta ambigüitat es resol considerant que no va ser fins a la segona meitat del segle, que la maçoneria francesa es va imbuir del positivisme, fins a tal punt d’arribar a eliminar dels seus estatus la obligació de creure en l’Arquitecte de l’Univers (un Déu que agruparia les diferents religions monoteistes).
Aquí veiem una de les idees que Jordi Mora ens volia intentar mostrar. La permeabilitat ideològica sembla que era una de les característiques del s. XIX. Possiblement, en una època en la que s’estaven gestant noves ideologies i esclataven nous conflictes, el passar d’una postura a una altre no era tan estrany com ho ha estat més endavant, fins i tot, defensar dues ideologies aparentment contraries a la vegada, es podria donar amb certa facilitat.
Finalment, la xerrada-conversa de Jordi Mora ens va portar a l'ús de les teories científiques, com l'atomisme o el Darwinisme, que han fet les diferents ideologies. D’entrada, una teoria sembla posar-se al servei d’una ideologia concreta. Ara bé, i com ens va recordar en Jaume Sastre, fins quin punt la teoria científica es posa al servei de l'ideologia o es que la teoria ja té una ideologia quan es formulada? Els científics reflecteixen les seves ideologies en les seves teories? Per altra banda, i com la Clara Florensa també va apuntar, el Darwinisme a Espanya sembla que és utilitzat per ideologies de caires ben diferents i en sentits ben diferents.
En definitiva, una profitosa i participativa xerrada sobre història, ideologia, segle XIX i per suposat, ciència.
- Menú Ravetllat-Pla: estreptomicina a la hemo-antitoxina amb perfumat de sèrum. Reconceptualitzant els medicaments i l'empresa alternativa transnacional.
Xerrada conduïda per Marc Estapé Egea.
El Institut Ravetllat-Pla fou fundat el 1923 pel metge Ramón Pla i el veterinari Joaquím Ravetllat per a difondre la teoria heterodoxa del veterinari sobre la variabilitat del bacil tuberculós. A partir d’aquesta teoria es pogueren produir dos productes bacteriològics com “Hemo-antitoxina Ravetllat-Pla” i el “Sèrum Ravetllat-Pla”.
Tot i el rebuig de la teoria per part de la comunitat mèdica més ortodoxa, l’Institut fou capaç de vendre els seus productes arreu d’Amèrica Llatina, part d’Europa i a països de l’Àsia com Filipines. Fundaren una revista La Clínica . Revista Mensual Hispano Americana de Cinencias Médicas (1924-1936) que tingué com objectiu difondre la seva teoria entre els metges de professió i el món de la recerca.
El metge Ramón Pla i Armengol mantingué una carrera política que s’inicià en la seva militància en la Unió Catalanista, passant per la Federació Catalana del PSOE fins a arribar a ser diputat a les Corts Republicanes del 1936 per la Unió Socialista de Catalunya. Amb un perfil catalanista abraçà les ideologies més socials i internacionalistes. Defensà un model d’Estat allunyat del paternalisme fins al punt d’abraçar idees anarquistes i fugia principalment, de la ortodòxia política.
Quan esclatà la Guerra Civil, Ramón Pla i Armengol que era l’únic propietari de l’Institut Ravetllat-Pla marxà a l’exili i la seva filla, Núria Pla, que estava estudiant Medicina, i la seva dona, Assumción Monseny, anaren a Burgos on estava el govern provisional de Franco. Al 1939 quan Barcelona caigué a mans dels franquistes, la seva filla lluità per mantenir la propietat i la gestió de l’Institut.
Durant els anys quaranta, Dr. Pla i Armengol juntament amb la seva filla, Núria Pla reconstruïren les xarxes comercials. En aquesta reconstrucció hi hagué variacions a les teories mèdiques defensades per l’Institut. També durant aquesta època fou el moment d’esclat dels antibiòtics amb un èxit que feia minvar la proliferació dels productes biològics. En el cas de Xile, Miquel S Cunillera, representant del Institut Ravetllat-Pla proposà l’associació de l’”Hemo-antitoxina Ravetllat-Pla” amb l’estreptomicina per aconseguir difondre millor el producte.
En aquesta xerrada hem analitzat diferents fonts primàries (correspondència i articles) on mostraven aquesta reconceptualització del medicament “Hemo-antitoxina antitoxina Ravetllat-Pla” deixant de ser un producte antituberculós, per esdevenir un producte associat a l’estreptomicina. Així també com la xarxa comercial esdevé en una xarxa de recerca i els agents tenen un paper important en la investigació mèdica de l’Institut. La voluntat de mantenir els mercats dugueren que la xarxa del Institut cerqués formes per adaptar els productes i la seva teoria als nous marcs legals i comercials
Les penalitats d’un aprenent a historiador de la ciència, en la recerca d’originalitat en un món on sembla que tot ja ha estat dit.
Xerrada conduïda per Joaquim Berenguer.
Encara a la càlida, tot i que a vegades sorollosa, atmosfera del 4 Gats, en Joaquim Berenguer ens va explicar les penes i satisfaccions que li reporta la realització del seu treball final de màster. En Joaquim està estudiant la figura del jesuïta Tomàs Cerdà. Nascut el 1715 a Tarragona, Cerdà va exercir com a professor d’Humanitats a Lleida, de Filosofia a Saragossa per a finalment dirigir-se a Marsella a estudiar matemàtiques on aprengué l'incipient càlcul diferencial. Després de ser professor en diverses ciutats, Cerdà va anar a parar a Barcelona on va esdevenir professor de matemàtiques al col·legi Cordelles.
En aquella època, mitjans del segle XVIII, els professors solien dictar les classes als alumnes que anaven anotant tot el que requeria l’assignatura. Cerdà, però, defensava la necessitat dels llibres de text, per tal d’evitar una pèrdua excessiva de temps en el procés de dictar les lliçons. Seguint els seus propis preceptes, Cerdà decideix escriure un llibre sobre càlcul diferencial pel mètode de les fluxions matemàtiques. El llibre, però, queda incomplet i no es publicà mai ja que l’any 1767 els jesuïtes van ser expulsats d'Espanya i Cerdà es va veure obligat a anar-se’n a Itàlia.
Durant els anys 70, Hernández Alonso, amb l’ajuda de l'historiador de les matemàtiques Cuesta Duari, descobreix uns manuscrits de Cerdà que són identificats com aquest incomplet llibre de càlcul diferencial. Hernández Alonso descobreix però, que Cerdà sembla seguir clarament un llibre escrit en anglès per Thomas Simpson, cosa que en certa manera el decep. Podria haver estat aquesta la raó per abandonar l’estudi dels manuscrits? Anys més tard, el 1996, Lluís Gassiot realitza una tesi al CEHIC sobre la vessant astronòmica de Cerdà.
Un bon dia, en Joaquim va anar a veure en Xavi Roqué que li va parlar sobre la tesi de Gassiot. Això li va permetre conèixer l’existència dels manuscrits de Cerdà. Els arxius on es troben aquests manuscrits estan a Madrid, ciutat que va visitar un parell de vegades per digitalitzar la font principal del seu treball. En Joaquim ens va explicar com a l’arxiu li entregaven unes carpetes enormes plenes de manuscrits, entre els quals estaven els de Cerdà. També ens va explicar com, al més pur estil llatí, ningú no es preocupava gaire del que es feia amb aquells manuscrits, ell mateix va estar, sense adonar-se’n, amb un bolígraf consultant-los, cosa que posteriorment es va assabentar que estava, lògicament, prohibida.
En veure els textos i comparar-los amb el llibre de Simpson, en Joaquim va veure que en Cerdà no seguia tant al peu de la lletra el llibre anglès sinó que hi posava cullerada pròpia sovint. Cerdà, per exemple, intenta ser pràctic i el seu llibre sembla ser molt més didàctic.
Estranya el posicionament de Cerdà en la polèmica que envoltava les matemàtiques en el camp del càlcul diferencial. L'Europa matemàtica es dividia en dos. Per un costat es trobaven les idees d'Isaac Newton, que utilitzava les fluxions, basades en el moviment, i seguides sobretot a Gran Bretanya (els anglesos sempre tan patriòtics) i per l’altre estaven els mètodes de Leibniz, que tenien seguidors sobretot a Centre-Europa, França i Italià. Cerdà d’alguna manera barreja tots dos, cosa bastant inaudita en aquell moment. D’entrada segueix clarament a Newton, a través de Simpson, però per a la notació es decanta per Leibniz.
D’altra banda, en Joaquim ens va destacar com n’és d’excitant treballar amb una font primària, a la vegada, que ens va mostrar la dificultat per llegir aquests manuscrits que sovint el porten a la desesperació. Per últim, ens va explicar el seu dilema, i intent de trobar un equilibri, entre el discurs purament internalista (per parlar sobre aquest llibre de matemàtiques, per suposat, s’han d’analitzar les matemàtiques) i el discurs més social (des de l’òptica del context social, els jesuïtes i l’educació també es poden arribar a conclusions interessants).
Mostra comparativa entre els textos de Simpson (1750, dalt) i Cerdà (escrit probablement 10 anys més tard, abaix) per tal de intentar veure que significa treballar amb manuscrits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada